M'endinso en el calaix mental de somnis inconfessables.... Remeno amb cura per no despertar-los fins que m'aturo en un d'ells que sembla que vol sortir. Un concert, un sopar, el primer gol, el primer ball, el primer petó, la universitat, el naixement dels meus fills... Ho vull tot o no vull res. Un fracàs, un nou repte. Em pregunto si els meus pares estarien orgullosos de mi. Estableixo un diàleg amb el cos i les paraules d'un vell i una vella, que agafats de la mà romanen ajaguts en un banc i que es podrien trobar a l'última etapa de la seva vida. Tinc la sensació de què no són reals, però els puc tocar. Han pogut abandonar en innumerables ocasions, però el temps els ha fet permeables i juguen a recollir ombres i enganxar i classificar somnis trencats. Acluco els ulls i veig córrer tres infants cap a un gronxador enmig d'un patí. Salten, riuen ... se'ls veu feliços. El petit agafa el tricicle, el mitjà xuta la pilota, i la gran fa una ganyota perquè ha sigut la primera a arribar i ja flexiona les cames agafant velocitat. Mentrestant el pare rega l'hort i la mare treu el cap per la finestra de la cuina avisant que el dinar ja és a taula. L'avia fa ganxet i l'avi escura el que queda de la cigarreta mentre remuga perquè la cendra que li cau ha tornat a foradar-li la camisa.
El soroll atronador em fa adonar que ara estic a un concert ... Estic a la barra fent cua i sento: "Voleu canya? Doncs canya per un tubo!!!". Són els Sangtraït, que juntament amb Sopa de Cabra, Sau i els Pets, han congregat a milers de joves reivindicant que volen cantar en català al Palau Sant Jordi. Un amic m'agafa pel coll i em porta cap a la pista on estem tots totalment embogits saltant i ballant amb el so de l'harmònica del Papa-Juls que fa la intro del Senyor de les Pedres.
Ara corro amb el cor desbocat. Siii, ha entrat, ha estat gol! L'eufòria es deslliga i tots els companys m'abracen i em tiren a terra. Aquests tres punts al camp de l'Horta ens donen la lliga, i des de la banqueta el míster ens demana cap i ens assenyala que falten poc més de 5 minuts.
Poc temps que semblarà una eternitat. En canvi, a vegades els segons sembla que volin. Torno a passar pel banc i el vell estar trist. Ella ha marxat per no tornar. Li diu que cuidi dels fills i que no pateixi, que aviat es tornaran a trobar.
Sacsejo fort el calaix. Comprovo que som passatgers a l'abordatge dins l'ampolla d'un missatge... Hi ha silenci. Surto de la universitat i és època d’exàmens. Sempre que sóc a prop, la vaig a veure... Torno a córrer, aquest cop perquè el Nil vol sortir, al mateix lloc on set anys després ho farà la Martina ...
Me n'adono que tot comença en els somnis, que suren i són preludi de la realitat. Jo he viscut més del què he somiat. Avui jo era l'avi que jeia al banc, i veia, classificava i ordenava els seus somnis, com un dia, aquells dos avis que ara entenc qui eren, ho feien amb els meus. I ara em pregunto si els meus fills, quan jeguin al banc, estaran orgullosos del seu pare.
Comentaris