No mare, ja no escric, ja no penso. Segurament visc de la inèrcia. Aprenent cada dia a estimar a algú que no tens, que no veus, que no sents. Això es amor, així es la vida. Una vida que no tries, una vida que vius al límit sense saber quan arribarà el final, aquesta es la gracia suposo. Potser demà serem eterns per sempre, com tu. Malgrat ningú no t’ho ensenya ni et prepara, no tinc por, perquè sé que tu m’estaràs esperant, i acabaré als teus braços de la mateixa manera que tot va començar. No creure en res ni en ningú i la incertesa del que passarà em manté viu, encara que una part de mi va morir avui fa 17 anys. Viatjo en els records, i una llàgrima rellisca lentament galta avall mentre miro per la finestra. Intento reprimir-me però l’únic que aconsegueixo es que una altra llàgrima caigui. Em fas un petó, m’eixugues i em preguntes perquè ploro. Ploro perquè has marxat, perquè t’enyoro i ja no tornaràs. Perquè enyoro totes les estones que m’has donat i he pogut guardar. Aix
- Obtén l'enllaç
- Correu electrònic
- Altres aplicacions