Ell ja ho sabia. No era tonto, ni molt menys. Podia percebre els senyals, subtils però evidents, com una melodia que sona de fons i que, un cop l’escoltes, ja no pots ignorar. Es podia veure des del principi, com una estrella fugaç que mai no es quedava prou temps per ser realment observada. Com el vent que entra per la finestra i es porta amb ell l’aire calent de l’estiu, mai no s'acabava de quedar. Però tampoc marxava del tot. Una presència efímera, com les ombres de la tarda que es fonen a l'arribar la nit.
Els seus dubtes omplien una història sense resposta, com a ecos perduts en un corredor llarg i estret. Ell, sense esperar-ho, sense buscar-ho, es va veure atrapat en aquella teranyina, intentant aferrar-se a alguna cosa que mai no va arribar a ser. Les seves paraules es dissipaven en un sospir, com si el seu silenci fos el que realment ocupava l'espai. Quan estava, ell no sabia si el moment era infinit o si aquell instant fugitiu era l'únic que realment importava.
Però quan el ball es repetia una vegada i una altra, quan el sí es convertia en un no sense explicació, ell va començar a notar alguna cosa diferent, com una percepció subtil. Va entendre que aquell vaivé constant era una invitació a seguir en un joc que no duia enlloc. Un joc que, per molt que el fascinés, no el conduïa en cap direcció.
Els seus sentiments seguien intactes, això no canviaria mai, però era una sensació que anava més enllà, tot semblava començar a esvair-se, com una imatge que es fon a mesura que el dia avança. Era com si hagués estat vivint amb una idea que ja no coincidia amb la persona real. L’ombra d'aquella il·lusió es trencava, i amb ella, la sensació que calia entendre tot el que havia passat. No es tractava d’oblidar, ni tan sols ho volia. Aquella connexió havia esdevingut màgica, i sabia que, malgrat ara la vida els portés per camins diferents, el fil vermell no es deslligaria mai.
I un dia, potser sense ser conscient del tot, va començar a allunyar-se. No perquè les seves emocions haguessin canviat de manera radical, sinó perquè en veure la futilitat del joc es va veure obligat a prendre’s un respir. Va deixar de buscar alguna cosa que ella mai estaria disposada a donar. Simplement va deixar de seguir jugant. I en aquest gest, tan subtil com fer una respiració profunda, es va dir a si mateix que ja no volia ser part d’un ball de paraules incomplertes i buides.
Finalment, semblava com si la por de sentir els hagués anat apagant poc a poc, com si, en el fons, fos més fàcil renunciar al que et fa feliç que arriscar-se a viure de veritat. El diable havia vençut. La por havia guanyat, no era el final que havia imaginat. En aquell moment de calma, va entendre que, de vegades, el més difícil no és saber quan seguir, sinó quan deixar-ho estar. Ja no calia buscar respostes ni forçar més explicacions. El temps diria allò que les paraules no podien. I mentre es quedava allà, en silenci, va entendre que algunes coses no es poden entendre, i que la vida continua, sense aturar-se ni fer preguntes.
Comentaris