Poc a poc es va anar escorrent entre les seves mans, entre els seus somnis,
i quan se'n va adonar ja no hi era. Totes aquelles paraules que havia escrit,
es van quedar callades i el record va començar a omplir cada espai, cada
instant, fent-se present a cada pensament. El temps passava i semblava que
l'absència esdevingués un buit que semblava créixer amb cada segon, un
sentiment tan intens que resultava difícil d'imaginar.
Cada capvespre, la seva brillantor es reflecteix sobre l'aigua del mar. Li encanta veure-la sentint-se lliure sobrevolant el punt més àlgid dels seus pensaments. No importa el lloc, perquè sempre es trobaran sota el mateix cel somiant el mateix somni. Ni la distància ni l'absència no podrien apagar mai aquell sentiment. En el seu racó, tot es màgic. Allà, on el temps sembla aturar-se i la realitat es confón amb el somni. És un espai on els records mai moren i on el desig continua creixent com una espiral que no acaba mai. Estirat sobre les pedres de la platja de Sa Sabolla i amb la mirada perduda, el cel sembla que no és tan amunt i l'abraça. Un cop més, buscarà el seu desig a cadascuna de les estrelles fugaces que caiguin del cel.
La lluna és plena de mirades que busquen una resposta. No vol una vida
plena de preguntes, però de vegades no tot té una explicació. Potser, la
resposta sigui no cercar respostes. Li fa un forat i ella baixa, s'asseu per
fer-li companyia i li explica que és diferent de la resta, com un àngel que va
baixar del cel, que per això se'n va enamorar. Sense estar junts, s’estimen en
silenci, imaginant que algun dia arribaran les seves nits prohibides.
L'absència fa créixer el desig, però així és com comencen les millors
històries, sense buscar-ho, sense voler-ho… i ara no vol que aquest somni
s'acabi mai, no vol despertar, vol seguir sent aquest boig que no sap com
oblidar-la.
I a mesura que avança la nit, enmig de la foscor, se sent vulnerable, té
por. Li espanta pensar que el pugui oblidar, que no la pugui tornar a veure.
Tanca els ulls i l'abraça per darrere, li fa un petó al coll i li xiuxiueja a l'oïda que l’estima, mentre amb el dit segella els seus llavis. No vol que el ningú els escolti, no vol despertar als que dormen a les tendes. El despulla, el besa
lentament mentre les seves mans recorren suaument tot el seu cos i la pell s'eriça en
sentir el foc de la passió, el frec dels seus cossos, el desig fos en un de
sol. Tot al seu voltant és perfecte, tot sembla còmplice d'aquesta nit. La
respiració, els batecs, els gemecs...
Els cossos humits s'uneixen cada vegada més i fan l'amor amb delicadesa, lentament cavalca damunt d'ell i es pot veure en les mirades que tots dos estan sentint el mateix, els seus ulls els delaten, i aquesta força amb què es prenen fa que els seus cossos s'aferrin i no vulguin separar-se, perquè quan surti el sol, estiguin tan units, que no es pugui saber on acaba un i a on comença l’altre.
La llegenda explica que el sol i la lluna sempre van estar enamorats l'un de l'altre, però mai no podien trobar-se perquè la lluna sortia quan el sol se n'anava. L'eclipsi és la prova que no hi ha res impossible. Poster no serà en aquesta vida, potser en una altra, però sempre hi haurà un moment en que es trobaran una vegada més, i la història continuarà, infinitament.
Comentaris