Respiro. Com m'agrada gaudir d'aquests moments ... el meu moment. Quan sense tancar els ulls, sóc capaç de desconnectar de tot i de tothom, i viatjar lluny mantenint-me a prop. És d'aquelles coses, que encara no sé el perquè no ens ensenyen a l'escola ... Sempre hi ha qui creu que ho sap tot, aquells savis que no vells, que van donant lliçons de vida a totes hores i explicant anècdotes de fa 400 anys com si estiguessin succeint en aquell mateix instant. Aleshores pots entendre perfectament el que han viscut. Una encomiable trajectòria de sacrificis pels seus, per la seva gent, pels seus ideals. Com diuen els amics de les arts, els valents sucumbeixen a la mort un cop només, mentre els covards van morint constantment. I és que la ignorància, sovint, és atrevida.
Vaig alliberant pes, és el rastre que deixo. Ara, em sento molt més lleuger. Arribo a la conclusió que necessitem ben poca cosa. Ni tan sols les paraules, quan te n'adones que molts cops és molt més confortable un lleu silenci. Fa trontollar, quan un suposat i equivocat egoisme es pot confondre amb una cuirassa abonyegada que ens protegeix el sentit de supervivència, amb la intenció d'allunyar qualsevol fantasma d'indefensió i vulnerabilitat.
Malgrat tot, em reconec. Allò que porto gravat a una pell ja gruixuda transcriu el meu ADN i em fa adonar que sóc el mateix de sempre. Amb poc o menys, però d'un valor infinit, incalculable. Allò que tinc és tot el que vull estimar. He descobert que tinc menys necessitats del que em pensava, i això em fa sentir feliç ... misteriosament feliç, malgrat alguns intents frustrats poc justificats de sabotatge. Sovint quan hi penso, tremolo, però quan la veig a ella, et veig a tu... em veig a mi. Puc percebre que no era lluny ni difícil, només era qüestió d'intentar-ho. Ser pacient té el seu premi, i es que el temps sempre troba un final perfecte.
Comentaris