Eclipsi d’amor

Hi ha històries que no estan fetes per passar del tot. Com si existissin en un lloc estrany, a mig camí entre el que podria ser i el que mai acabarà de ser. Històries que no acaben de començar, però tampoc s’acaben mai del tot.

Sempre s’ha dit que el Sol i la Lluna no poden coincidir. Que quan un surt, l’altre s’amaga. Com si el seu destí fos aquest: anar-se trobant sempre d'amagat. Com si arribessin sempre un segon massa aviat o un segon massa tard. Com si la seva manera d’estimar-se fos, precisament, la distància.

I sona a metàfora barata, fins que un dia passa un eclipsi i tot es desmunta.

Perquè llavors sí, llavors coincideixen. I el món s’atura una mica. O potser ets tu que t’atures. Però hi ha alguna cosa en aquell instant que fa difícil mirar cap a una altra banda. Perquè passa. Contra tot pronòstic, pero acaba passant.

Només una estona, només un instant si vols, però és real. I amb això ja n’hi ha prou per fer-te dubtar de tot el que donaves per fet. Per fer-te replantejar si realment hi ha coses impossibles o si som nosaltres, amb la por, qui les acaba fent impossibles.

Potser hi ha relacions així. Dues persones que volen el mateix, que s’estimen de veritat, però que no acaben d’encaixar en el mateix moment, en el mateix ritme, en la mateixa vida. No és falta d’amor. No és desinterès. És… no sé, com si tot anés una mica desfasat. Com si cadascú estigués en el lloc correcte, però no en el moment correcte.

I això costa d’acceptar. Perquè quan hi ha amor, un espera que sigui suficient. Que d’alguna manera ho arregli tot. Però no sempre ho fa. A vegades no arriba. A vegades arriba tard.

I el pitjor no és quan algú marxa. El pitjor és quan marxa però no desapareix. Perquè hi ha sentiments que no acaben de marxar mai. Que sempre es queden, encara que sigui en silenci. 

Quan encara hi és en les petites coses, en el que diries si el tinguessis davant, en els silencis que abans no pesaven tant. En les cançons que no vols escoltar però acaben sonant igualment. Quan l’amor no s’acaba, però ja no sap on posar-se.

Es queda com suspès, buscant aquell gest, aquella abraçada, aquell petó que mai tornarà.

Com el Sol i la Lluna, suposo. Aprenen a estimar-se des de lluny. Sense tocar-se. Sense coincidir. Però sabent que, d’alguna manera estranya, continuen allà.

Hi ha qui diu que això no té sentit, que si no pot ser, no pot ser i ja està. Que cal passar pàgina, tancar-ho bé, posar-hi un final clar. Però després recordes aquell moment en què tot sí que encaixava, encara que fos poc temps. Aquell instant en què no hi havia dubtes, ni distància, ni excuses. Aquell moment en què tot era perfecte, en què la màgia simplement passava. 

I això ho canvia tot. Perquè ja no pots fer veure que no ha passat. No pots convèncer-te que no era real. Ho era. Ho has vist. Ho has viscut.

I no ho arregla. No fa menys mal. Però ho fa més real.

I potser per això costa tant deixar-ho anar del tot. Perquè no estàs deixant anar una idea. Estàs deixant anar alguna cosa que va existir, que et va fer feliç i que no t'imagines viure sense.

Potser estimar també és això: saber que alguna cosa era de veritat, encara que no s’hagi pogut quedar.

Hi ha amors que només passen una vegada, però et canvien prou perquè ja no marxin mai del tot.