MARTINA

Escric per recordar coses que no sabia que sabia ... i que millor que tornar-ho a fer per parlar de tu. Sovint penso que hi ha moments, que de tan únics semblen irrepetibles, però  avui just fa 5 anys d’aquell 30 de març de 2015, on el cicle es tornava a repetir, i em demostrava altre cop, que mai no ho haurem viscut tot, que sempre hi haurà moments pels que mai estarem prou preparats, com el confinament obligat al que estem sotmesos aquests dies, però allò que està succeint és el millor que podem viure, perquè ho estem vivint ara.

Clínica Corachan, pijama verd, nervis a flor de pell ... tot igual. La meva aparent experiència per tenir-ho tot controlat pot sucumbir en qualsevol moment. En qüestió de segons, de minuts, la meva vida tornarà a canviar, i em seguiré  fent la mateixa pregunta set anys després: en sabré jo d’això de fer de pare? La gran diferencia aquest cop, es que a la sala del costat ens espera un vailet que no pot dissimular una barreja de nervis i emoció, que desconeix que està a punt de descobrir en ell una desproporcionada capacitat d’estimar... el teu germanet Nil. 

Deixo que actuï la màgia i només tinc un pensament, vull veure oberts els teus ullets, acaronar-te, sentir el batec accelerat del teu cor. Parlo a la mare per dir-li que tot va bé, just en el moment que la irrupció d’un plor ens fa adonar que ja estàs aquí. 

Et tinc al meu damunt, pell amb pell, en aquell espai estèril que estableix un comportament humà que dista del mundanal enrenou  de la resta del món. Et parlo i tu em mires fixament amb cara de qui es aquest senyor. Em passen tantes coses pel cap, que no em surten les paraules. Respiro profund. El silenci és el protagonista i el temps ho sap, el respecta i ho gaudeix, i amb la seva marxa va tenyint el moment  d’una amalgama de colors de felicitat que sembla gairebé impossible. 

I avui Martina fas 5 anys! Riallera, presumida, dolça i amb molt molt caràcter. Ens captives amb aquest somriure tan teu, que no accepta un no com a resposta . Ens contagies cada dia la teva alegria, amb les teves cançons inventades, els teus balls i les teves interpretacions “teatreres”. Ens dones exemple amb el teu esperit de superació que sembla no tenir sostre.... sempre predisposada a escoltar, a aprendre, a sorprendre’ns , a anar més enllà ... estem orgullosos de tu Martina, la nostra princesa, la meva parcerita. 

La vida no ha fet mes que començar per tu, i estic convençut que podràs arribar allà on et proposis. Lluita pels teus somnis  i no et donis mai per vençuda. Allà on no arribis tu, saps que sempre ens tindràs al teu costat. 

Segueix dibuixant, experimentant, cantant, ballant, rient, gaudint, a peu, corrent o en bicicleta ... però sempre endavant, sense perdre mai aquesta màgia  que et caracteritza. Ets música, tens àngel. Poder compartir aquest  trajecte al vostre costat i aprendre cada dia una micona de tot allò que teniu per ensenyar-me es un autèntic privilegi. Cada instant, cada intent, tot forma part del camí de la vida, la vida que jo vull, poder gaudir de tots aquestes petites coses que em fan sentir viu. No em cal res més, tinc més del que mai hauria pogut arribar a imaginar malgrat vaig perdre massa aviat el que li donava sentit a tot. Ara, vosaltres sou el relleu d’aquest tot  i em sento molt afortunat de tenir-vos al meu costat. Ella n’estaria orgullosa. T’estima el teu papi loco.