 |
Per uns moments
canvio el meu paper. No puc parar de llegir. M'enganxa. Admiro la fortalesa i la il.lusió que
transmeten. Han decidit fer realitat el somni de ser pares, i no pararan fins
aconseguir-ho. Res ni ningú no els aturarà, malgrat saben que no serà un camí
fàcil. Molts cops es trobaran estretament units en la seva soledat, caminant per un fil molt prim. Però sabent que es tenen l'un a
l'altre, ingredient necessari per no defallir. I es que sovint la vida es
injusta. Les notícies sobre maltractaments infantils i nadons abandonats ens
ensenyen una altra cara de la vida. Per sort, desconeguda per tots aquells que
hem tingut la gran sort de gaudir d'una família i d'uns pares, biològics o no, que ens han estimat. I es que ser pare es lo més gros que et pot passar. Almenys jo no he viscut res semblant.
El Nil i la Martina son part de tot el que jo faig, donen sentit al meu dia a
dia. No es cap obligació, i respecto la
gent que decideix no fer-ho. No la jutjo, es legítim. Però tots els
nens que neixen tenen el dret de tenir una família que els faci feliços.
Desitjo que aquests
12.000 kilòmetres, aviat sigui nomes la distància que us quedi per tornar a
casa amb la petita Lihn. Una nena destijada i afortunada, perquè estic convençut de que
sereu uns pares fantàstics. Un gran exemple de que no es pot vèncer a qui no es
rendeix.
Comentaris