Cada dia t'ha dut coses bones. Construir un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, per afrontar l'avui amb més ganes. Em quedo amb això. Un 4-3-3. Una bona tàctica per afrontar el partit amb garanties.
Dia gris i plujós, d'aquells que costa desempallegar-te dels llençols, però davant la insistència del "nem, papa nem" finalment decideixo posar el peu a terra. Això si, primer l'esquerra. No sóc supersticiós, però per si de cas. De les primeres coses que faig, agafo el mòbil per intentar saber que ha passat al món en les poques hores que he estat desconnectat. Avui no trobaré cap article del Carles Capdevila, un referent, un crack en majúscules.. M'agradava la seva forma de comunicar, de transmetre tant en tant poc. Avui, malauradament, la notícia és ell.
Intento afrontar la vida així com ell explicava, vivint amb humor. Els que em coneixen segur que ho pensen. Més fred, més passota, menys humà inclús... De ben segur que els hi agrada molt més l'altre jo, però mai no plou a gust de tothom. No jutjo i tampoc m’agrada ser jutjat. Segueixo les meves emocions per no viure la vida dels altres. Crec en l'egoisme solidari, en l'egoisme profitós. I es que a la vida no tot ha de ser perfecte.
Encara és ara que em pregunto que vull ser de gran. Igual que no hem escollit ser on som, tampoc no hi ha sortida. No vull obviar que és important que el camí et faci feliç. Jo trio el meu camí, i no vull seguir així gaire temps més. No em compensa. Em manté allunyat masses hores del que més necessito, del que més estimo. No em mal interpretis, només prova de posar-te en el meu lloc.
I no crec que sigui una visió pessimista, simplement que jo no sé treballar així. Vinc d'una altra escola, on l'exigència de lluitar i guanyar-ho tot, de voler ser grans, fa que no perdis mai la il·lusió d'aconseguir grans fites. No sé jugar a perdre, mai no m'ho va ensenyar ningú, i sincerament, tampoc ho vull aprendre a aquestes alçades. Els lladres del seny fan que regni la incompetència, però si la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments....
Intento afrontar la vida així com ell explicava, vivint amb humor. Els que em coneixen segur que ho pensen. Més fred, més passota, menys humà inclús... De ben segur que els hi agrada molt més l'altre jo, però mai no plou a gust de tothom. No jutjo i tampoc m’agrada ser jutjat. Segueixo les meves emocions per no viure la vida dels altres. Crec en l'egoisme solidari, en l'egoisme profitós. I es que a la vida no tot ha de ser perfecte.
Encara és ara que em pregunto que vull ser de gran. Igual que no hem escollit ser on som, tampoc no hi ha sortida. No vull obviar que és important que el camí et faci feliç. Jo trio el meu camí, i no vull seguir així gaire temps més. No em compensa. Em manté allunyat masses hores del que més necessito, del que més estimo. No em mal interpretis, només prova de posar-te en el meu lloc.
I no crec que sigui una visió pessimista, simplement que jo no sé treballar així. Vinc d'una altra escola, on l'exigència de lluitar i guanyar-ho tot, de voler ser grans, fa que no perdis mai la il·lusió d'aconseguir grans fites. No sé jugar a perdre, mai no m'ho va ensenyar ningú, i sincerament, tampoc ho vull aprendre a aquestes alçades. Els lladres del seny fan que regni la incompetència, però si la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments....
Comentaris