He
sentit cridar el meu cor, com un ocell que vol escapar ... però no sap on ha
d'anar, ni vol seguir pistes falses, tampoc no vol viure d'enganys, que el
facin sentir mes estrany, ei, ei, ei...!
Toco
el cel, travesso els núvols. Faig realitat el somni de poder volar. Des d'aquí
dalt ho veig tot. Tot molt petit. El mar, les muntanyes, les cases, els camps
... Envejo els ocells perquè tenen
ales. Traspasso els meus límits, supero les meves pors. El meu cos es revela,
adrenalina en vena. I es que sovint, necessitem una petita empenta per saltar,
per poder continuar avançant.
Gaudeixo de la caiguda lliure perquè tinc el convenciment de que em tornaré a aixecar. Quan posi els peus terra, tot seguirà igual... o no? Potser no. Però tant se val, aquesta sensació s'ho val. No sóc l'únic. El temps també vola: aviat atraparà i engolirà tot allò que un dia vaig creure que era meu. En un d'aquells tombs que dona la vida, la meva bogeria fa que en un rampell un pèl inconscient, decideixi travessar aquella línia que separa el cel del mar... el somnis de la realitat, l'amor de l'odi, la vida de la mort.
Madurem amb el temps ... i quan som nens, no tenim cap noció del perill. La cara dels meus fills quan em veuen arribar m'ho confirma. Per a ells tot es un joc i un munt d'objectes de colors que plouen del cel. Per a mi, un repte. I no serà pas l´últim. M'agrada la naturalitat de viure al límit durant aquest instant, de foragitar la rutina i trencar les normes com essència necessària per sentir-me viu. Trossets de mi a 4.000 metres portant gravat per sempre a la pell el carnet de boig no perillós.
Gaudeixo de la caiguda lliure perquè tinc el convenciment de que em tornaré a aixecar. Quan posi els peus terra, tot seguirà igual... o no? Potser no. Però tant se val, aquesta sensació s'ho val. No sóc l'únic. El temps també vola: aviat atraparà i engolirà tot allò que un dia vaig creure que era meu. En un d'aquells tombs que dona la vida, la meva bogeria fa que en un rampell un pèl inconscient, decideixi travessar aquella línia que separa el cel del mar... el somnis de la realitat, l'amor de l'odi, la vida de la mort.
Madurem amb el temps ... i quan som nens, no tenim cap noció del perill. La cara dels meus fills quan em veuen arribar m'ho confirma. Per a ells tot es un joc i un munt d'objectes de colors que plouen del cel. Per a mi, un repte. I no serà pas l´últim. M'agrada la naturalitat de viure al límit durant aquest instant, de foragitar la rutina i trencar les normes com essència necessària per sentir-me viu. Trossets de mi a 4.000 metres portant gravat per sempre a la pell el carnet de boig no perillós.
Comentaris