Tenia un mèrit encomiable. Malgrat tot el que li havia tocat viure, sempre tenía un somriure per la gent. Ells ho sabien, i és per això que hi tornaven. Ho havia perdut tot, i ara tocava remuntar, tornar a començar. Només li quedava allò, que mai ningú podria prendre-li .... allò que ella estimava per damunt de totes les coses: els seus dos fills, el nom dels quals portava tatuat al canell com a mostra d'amor etern.
La va trobar allà enmig, desolada i amb les llàgrimes d'uns ulls que volien plorar. Ella i la Nona, la seva gossa, l'única amb qui podia compartir els seus moments de tristesa, sense haver de dissimular ni amagar el que realment sentia. El seu cor feia olor a tristesa. La seva esperança era trobar quelcom que li canvies la sort, que li esborres aquells anys dolents que li havien robat i la traïció que li provocava aquell immens dolor ...
El temps no era barrera. La connexió era total. Havia estat present tantes vegades en els seus somnis humits, que tenir el seu cos nu allà davant era una temptació que no es veuria capaç de soportar . La seva mirada o quelcom que no es pot explicar, el captivava i el feia embogir. Coneixedor de què era molt aviat per sentir tan dins seu aquell cop d'amor .... tenia por. Por de perdre el control, de no poder desenganxar-se, de no ser capaç de tornar enrere ... de no ser prou fort per evitar temptar la sort de nou i repetir aquella sensació del primer petó, del tacte suau d'uns llavis que l'atreien sense intenció de concedir cap treva. En definitiva, tenia por de ser valent... La seva covardia lluitava amb uns sentiments contradictoris, pero es sentia injustament jutjat i al límit de les seves forces. De manera inconscient, notava com es sacsejaven dins seu els trossets d'una historia els quals ja no es podrien tornar a enganxar, una historia que havia quedat sentenciada. El moment era complicat per no aprofitar aquella sinergia.
La lluna era plena, i el seu efecte mirall sobre les aigües cristal·lines de la Pregonda i la vermelló de la seva sorra omplien la nit de màgia. Els dits de les mans s'anaven encaixant com si de peces de puzle es tractessin, i la simbiosi dels cossos era cada cop més forta a mesura que s'endinsaven a la platja. Només, el suau xiuxiueig de quan trenquen les onades, feia dansar les seves ombres, que es movien interpretant perfectament el compàs d'una melodia, que etzibava el silenci de la nit. A mesura que sense permís, l'escalfor d'aquella abraçada que tant havia arribat a desitjar penetrava el seu cos, a l'horitzó s'anava esvaint aquell malson alhora que els seus braços seguien aferrats a la recerca d'una nova oportunitat per ser feliç. Aquell desig tenia tanta força que va aconseguir resistir les fortes embranzides d'un mar enfurismat i es va quedar, allà, en peu, sense saber que fer, sense saber que dir, mentre la tempesta s'enduia a la noia de l'altre cantó del mirall juntament amb les seves penes i esborrant els seus records. Feia temps que no se sentia així.
Diu la llegenda, que les roques van quedar tant brandades de la brillantor d'aquells ulls verds, que des de ençà, cada cop que la lluna treu el cap amb tota la seva esplendor, la seva ombra surt a banyar-se a la foscor de la nit a retrobar-se amb el seu amor, aquell que va tornar-li la vida, aquell que el destí ja l'havia encomanat molt més abans inclús de què ella ho sabés. Mentrestant a l'altra banda del moll, el diable seguiria pensant que tot era culpa dels altres, la ràbia de l'adéu cridava sense preveure que quan volgués recuperar-lo, seria massa tard.
Comentaris