LA LLUM DEL FAR

Nit de Sant Llorenç.  Estirat i amb la mirada fixe cap al cel, espera gaudir de la màxima esplendor de la pluja de d'estels d'enguany. Pensatiu, s'entreté seguint el Far de Sant Sebastià, que ara pot divisar entre Calella i Llafranc. El batec de la seva llum es testimoni de moltes històries, algunes que comencen i acaben amb l'estiu, i d'altres que es solidifiquen amb el pas del temps, sense conèixer en cap moment fins on arribaran. Solitari i en silenci, gira incansable, i en algun moment, arriba a eclipsar a la lluna, que orgullosa com poques,  manté un combat a mort amb les estrelles per que vol ser la única protagonista d'una nit amb ferotge competència.

Posa els peus a la sorra i  no para fins a tocar l'aigua. Camina vora la platja, seguint el camí que li marquen unes petjades desconegudes ... no sap a on el portaran, però avui dona igual, ja té el cor descalç.  Busca el punt mes alt. Se n'adona que sobre les roques, tot es veu millor.  El porta la seva obsessió per veure el seu reflex travessant aquell cel negre imponent, que li  fa pensar en quants valents han caigut ofegats perseguint algun dels seus somnis. I es que a vegades, tot pot canviar en el que dura la giravolta de la llum del far. 

Ho té decidit, però no sap com fer-ho. Vol que les llàgrimes que es vessin només siguin les que caiguin del cel, evitant fer mal. No es creu capaç d'oblidar. Massa tard. Han posat en dubte massa cops el seu amor per allò pel que ell moriria. El seu egoisme provoca que  prefereixi el seu dolor i no va néixer per prendre decisions dràstiques. Les promeses que porta escrites a la pell no el deixen ser valent, però sovint  el temps fa la seva feina amb el risc d'acabar dinamitant-t'ho tot, no deixant  ni tan sols el mes petit rastre del que un dia va existir. 

L'aigua es comença a picar i els peus es van calant... Dona la sensació que les roques es vagin enfonsant... No hi ha mes. Tanca els ulls, aguanta la respiració i intenta imaginar com seria una vida submergida en intentar salvar allò en el que ja no creu. Busca el seu far, però només veu pampallugues... Ara tot just quan el necessitava, sembla com si  ja no estigués. De vegades, trobar el moment perfecte pot ser la trampa preferida de la por. 

Aquest cop el camí triat no té retorn. Les onades esborren les petjades de la sorra, i una brisa suau s'endú els acords dels seus records.  Ara ja no te pressa. Ara ja ningú l'espera ...