Somnis, boires... Em llevo de matinada. El vent bufa fort, i la pluja cau amb insistència picant a la teulada. Desvetllat, no puc dormir. El cap em dona voltes. No trobo la solució, de fet, no se sí n'hi ha. Em preparo un got de llet calent, arrossego la manta i em sento davant l'ordinador. Pensatiu, necessito escriure. M'amago. Es mes fàcil teclejar els sentiments sense haver de mirar-nos a la cara. La curiositat de fins on som capaços d'arribar pot amb la necessitat de tancar els ulls i seguir somiant. Quin es el límit?
Les quatre paraules que hem creuat, m'han deixat descol·locat. Per què? Quan? A on? No sabem res de res. Desconeixem massa coses. No hi ha respostes. El silenci, inesperat, es fa patent, senyal de covardia. Durant el trajecte, passo pagines però no me'n adono. No li dono cap importància. Segueixen allà, persistents en el temps. Topo amb obstacles que em volen tallar el pas quan vull conèixer la realitat que ells mateixos m'amaguen. Em resisteixo a passar pel costat. Em fan trontollar, però no aconsegueixen fer-me caure. En aquests moments em sento fort, invencible. Vull gaudir d'aquest moment, que res ho espatlli. Em trobo la meva gent, però a tu no et veig.
De sobte, m'alleugera sentir les teves mans acariciant la meva espatlla. Em xiuxiueges a l'orella. Es com un dolç verí amb sabor amarg. Em costa agafar aire, se m'ha oblidat respirar. Els dits s'aturen, els ulls es tanquen i la ment descansa durant uns breus segons que es faran eterns. El que faci ara, marcarà el que vindrà després. Em prenc el meu temps perquè ja no ho podré canviar. No podré tornar enrere. No podrem deslligar-nos. No et podré recuperar. Ens mirem callats. T'agafo la mà per portar-te enllà, però t'esvaeixes en un bluf. La memòria selectiva em juga una mala passada. Ara ho recordo, et vaig deixar escapar, però no t'he oblidat. Algú va lluitar més que tu per tenir-me malgrat no era el seu destí. No tenia res a perdre i s'ho va jugar tot. Tot per mi. Tot per nosaltres. Perdona si no vaig saber demostrar-te que erets especial.
Ja surt el sol, encara que els núvols no ens el deixin veure, i penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí, davant del mar, al teu costat. Ha estat llarg i feixuc, però no massa. Ha valgut la pena. Lo impossible només triga una mica més.... Finalment, la son ha vençut a la curiositat, amb la voluntat de mantenir-la en el món dels somnis.... No vull despertar.
Comentaris