FELICITATS LAURA!!!

El dia 9 va ser el teu aniversari, 36 anys Lauri!!! , te'n queden tants encara per celebrar!!! Avui et toca a tu, i m'agradaria aprofitar l'avinentesa per regalar-te aquest post com agraïment per ser com ets. Portem mes de mitja vida junts i ja saps de sobres que una de les meves trampes, que no venia en el manual d'instruccions, es que em costa massa expressar els meus sentiments obertament. Segurament, aquest any, no va ser la celebració més feliç de totes, però ho vas fer envoltada, com sempre, dels qui més t'estimem. Quan bufaves les espelmes vaig poder percebre els dos desitjos nomes mirant els teus ulls. Amb aquest temps crec que puc dir que et coneixo prou be. Tot va començar amb la colla de Sant Josep fa mes de 20 anys. Erem amics, molt amics, i això va fer que la idea de ser novios fora extranya i en algun moment la situació fos paradoxal i complicada. Suposo que el destí estava encaparrat en que tu i jo acabessim junts, i així ha estat, encara que suposo que haurem trencat moltes estadístiques en aquest llarg camí. Etapes, unes que es tanquen i d'altres que es van obrint. Així es la vida, un circuit sense límits però alhora sense miraments. Una equivocació pot ser un peatge que et pot sortir massa car, malgrat sempre hi pugui haver segones oportunitats pels mes afortunats. Ara segurament ens trobem en un moment on es important prendre una decisió de quin camí de la bifurcació en la que ens trobem volem agafar. Com tot, te el seu risc i ens podem equivocar, però ho farem amb un sol paracaigudes i com sempre, amb la millor de les intencions. Hem madurat i el pas del temps en haurà fet canviar de ben segur, però tenint molt clara quina es la nostra escala de valors i prioritats, les regles del joc i conservant sempre aquella inocència del primer dia. Ja fa 8 anys que ens vam casar, i 4 que vam portar al món a un petit dimoniet per qui ho donaríem tot i més, a qui intentem educar de la millor forma que creiem perquè el dia de demà sobretot sigui una bona persona i es pugui llaurar el seu propi futur amb unes bones eines i ben esmolades. Dir-te que ets una gran mare, tasca  poc reconeguda i gens fàcil si ho vols fer bé.  Per aquells que em coneixeu, sabeu que no passo per la millor etapa de la meva vida..... haureu sentit allò que diuen que portes la motxilla massa carregada i que s'acaba trencant, oi? Doncs la meva ha petat, si.... Una cosa per la qual mai estas suficientment preparat i que mai penses que et pugui passar a tu però que et toca, com la loteria, perquè tots hi estem exposats, donat que aquest joc es impossible no jugar-hi. Aleshores es tracta d'una situació nova, desconeguda i que et fa sentir totalment desprotegit, insegur, atemorit, desorientat i feble, molt feble.....  a la qual t'has d'enfrontar per nassos. Moltes preguntes, pero molt poques respostes. Per sort, jo t'he tingut a tu al meu costat. Potser la vida en algun moment no ha estat del tot justa amb tu, però ho has superat amb dignitat, coratge, esperit de superació, estimant i deixant-te estimar, i el que es mes important, sense perdre mai de vista aquells somnis, que el dia menys pensat els faràs realitat, basicament perquè mai has deixat de creure-hi i lluitar per ells,  i t'ho mereixes. Ets forta Laura, molt mes forta que jo. Ja m'ho havies demostrat però ara me'n adono realment que potser t'havia menyspreat. Malgrat jo sempre he estat el fort, potser algun cop no hagi estat a l'alçada, i en canvi tu mai m'has fallat i m'has demostrat que això teu es incondicional.... Per això et dic gràcies per ser com ets, gràcies per tots aquests anys viscuts i els que vindran, gràcies per estimar-nos i deixar-te estimar, i gràcies per fer que la nostra vida sigui mes senzilla al teu costat aportant-nos cada dia aquelles llavors de alegria i felicitat que fan que en Nil i jo t'estiguem eternament agraïts....  Per sempre, Xavi.

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.


En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol