ENVIA'M UN ANGEL

Enguany, un altre 16 de novembre. Amb aquest ja fa 6 anys que ens vas deixar,  i encara no m'havia vist capaç d'escriure res sobre tu. Potser no estava preparat, qui sap! Es ara quan tinc la necessitat de treure el que porto a dins i retre't un petit, malgrat insuficient, homenatge amb aquest post. Mai no es massa tard, diuen. Ara, de tant en tant, torno a escriure. M'agrada, em relaxa... Vas marxar massa aviat pero sent fidel al teu estil, amb un somriure, sense fer soroll i lluitant fins que vas dir prou. El teu llibre havia arribat a la pagina final, i potser egoistament, no volíem adonar-nos. Per damunt de tot, no volies veure'ns ni fer-nos patir. Un cop mes ens vas donar una lliço de vida, de força, d'optimisme, de generositat i d'amor incondicional. Ho vas deixar tot preparat per emprendre un viatge sense tornada, deixant un buit que mai ningu no podrà omplir per mes que ho intenti. No he conegut a ningú com tu, ni crec que ho arribi a fer mai, i a sobre he tingut la sort de tenir-te com a mare. Un privilegi, sens dubte. Et vinc a veure, com faig sovint, i et porto una rosa vermella com casi sempre. Parlo, i tu m'escoltes. No es suficient, pero en tinc prou. Em tranquilitza poder compartir amb tu les meves coses, i intuir els teus consells, com solia fer. Recordo moltes coses. Cada cop que estic amb tu, es com si em passes el trailer d'una película. Una película que es la meva vida, i que no tindria sentit sense tu. Una vida, que continua però que ja mai mes tornarà a ser igual. Amb el temps m'acostumo a la teva absència, pero no la supero, ni crec que ho arribi a fer mai. Tot el contrari, cada cop et trobo mes a faltar. Molt. Massa. No hi ha dia que no pensi en tu, pero aprenc a viure amb aquest sentiment. Per tu, per mi i pels meus. No hi ha mes remei, la vida ho ha volgut aixi. Sempre em preguntaré perque no vaig trucar a casa la maleida nit del 15 de novembre de 2006, com feia cada puta nit. No em vaig poder acomiadar, i aquesta pena la portaré sempre dins el meu cor. Qui pogués, per un segon, atravessar aquella línia de boira inabastable, que només el mar sap on es separa de l'horitzó ..... També, aquest cop, et porto una foto recent del Nil. Li parlem sovint de la seva àvia, pero encara es massa petit per entendre-ho. Tot arribarà. Tot i així ja sap qui es la iaia Conxi, això no em preocupa. Està al cel? pregunta.... i per què? Amb els ulls plorosos i amb un nus a la gola, un cop mes, em quedo sense resposta. Pels que encara hi creguin, a ell, Déu també l'ha privat de poder gaudir de tu. Una injustícia mes a la vida! Jo ja fa temps que nomes crec en el que veig..... i la veritat es que últimament ho veig tot massa fosc. Es a la nit, quan miro el cel, i et veig entre les estrelles, quan mes clar ho tinc tot. Només demano, que si algu m'escolta, m'envii un àngel que sigui com tu...