SOMNIS ENTRE BOIRES ...

Cercar en aquest blog

XARXES SOCIALS

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Facebook

Twitter

http://www.linkedin.com/pub/xavier-de-pablo-viure/1b/598/235

Instagram

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

16 DE NOVEMBRE

No mare, ja no escric, ja no penso. Segurament visc de la inèrcia. Aprenent cada dia a estimar a algú que no tens, que no veus, que no sents. Això es amor, així es la vida. Una vida que no tries, una vida que vius al límit sense saber quan arribarà el final, aquesta es la gracia suposo. Potser demà serem eterns per sempre, com tu. Malgrat ningú no t’ho ensenya ni et prepara, no tinc por, perquè sé que tu m’estaràs esperant, i acabaré als teus braços de la mateixa manera que tot va començar. No creure en res ni en ningú i la incertesa del que passarà em manté viu, encara que una part de mi va morir avui fa 17 anys. Viatjo en els records, i una llàgrima rellisca lentament galta avall mentre miro per la finestra. Intento reprimir-me però l’únic que aconsegueixo es que una altra llàgrima caigui. Em fas un petó, m’eixugues i em preguntes perquè ploro. Ploro perquè has marxat, perquè t’enyoro i ja no tornaràs. Perquè enyoro totes les estones que m’has donat i he pogut guardar. Aix

TOT QUEDA IGUAL

En dos mesos farà un any que va començar la pandèmia i el malson continua. No m’hi acostumo i no serà perquè no ho intenti. Havia de ser només per 15 dies!!! Tot ha canviat tant, que no m’hi trobo, no m’hi reconec. Clavo la mirada al foc i us veig, viatjo en el temps, on cada instant era especial, on ara me’n adono que quan perds a algú, es quan li dones la importància que li hauries d’haver donat. Per sort, jo, em vaig poder acomiadar. Malgrat tot, em quedo amb lo millor, sempre es pot veure la part positiva fins i tot en els pitjors moments, i aprendre alguna cosa nova. No hi ha res que ensenyi més que equivocar-se. Molts moments que hem compartit, molts desafiaments viscuts i molts reptes aconseguits. Això ja ningú ens ho podrà robar. I es que el viatge comença amb un simple pas. No vull caminar pel camí traçat, ja que no vull anar cap on els altres han anat, però tampoc puc nedar cap a nous horitzons fins no tenir el coratge de perdre de vista la costa. El dia que canviï ja n

Bon viatge papa ....

Estableixo un diàleg amb el cos i les paraules d'un vell i una vella, que agafats de la mà romanen ajaguts en un banc i que es podrien trobar a l'última etapa de la seva vida. Tinc la sensació de què no són reals, però els puc tocar. Han pogut abandonar en múltiples ocasions, però el temps els ha fet permeables i juguen a recollir ombres i enganxar i classificar somnis trencats. Acluco els ulls i veig córrer tres infants cap a un gronxador enmig d'un patí. Salten, riuen ... se'ls veu contents. El petit agafa el tricicle, el mitjà xuta la pilota, i la gran fa una ganyota perquè ha sigut la primera a arribar i ja flexiona les cames agafant velocitat. Mentrestant el pare rega l'hort i la mare treu el cap per la finestra de la cuina avisant que el dinar ja és a taula. L'avia fa ganxet i l'avi escura el que queda de la cigarreta mentre remuga perquè la cendra que li cau ha tornat a foradar-li la camisa. I es que malgrat la vida no ens ho ha posat fàcil, hem sigu

Amb la tecnologia de Blogger

www.xavidepablo.cat | @xdepablo