Em dic Xavi de Pablo. Vaig néixer a Barcelona l'any 1975, però fa molt de temps que vaig decidir que casa meva era Cardedeu. Aquí hi he arrelat la vida, hi he vist créixer els meus fills i hi he après que la felicitat acostuma a viure més a prop del que ens pensem.
Alguns amics em coneixen com "el Depa". Els que em coneixen bé saben que sóc més aviat tímid, introvertit i bastant casolà. M'agrada la gent, però sobretot la que suma. M'agrada conversar, escoltar i perdre el temps amb aquells que em fan sentir que el temps no es perd mai.
Sóc pare del Nil i la Martina. Sense cap mena de dubte, són el més extraordinari que m'ha passat. Ells són la meva millor història, el meu orgull més gran i el record constant que les coses importants no es poden comprar ni substituir.
El mar és refugi. Sempre ho ha estat. Quan la vida s'accelera massa o els pensaments s'acumulen, me n'hi vaig. M'agrada caminar arran d'aigua, mirar l'horitzó i recordar que hi ha coses tan immenses que relativitzen qualsevol preocupació. El mar no em dona respostes, però em regala calma. I, de vegades, la calma és tot el que necessitem per continuar caminant.
M'apassiona el meu país, les muntanyes, els camins que s'endinsen entre boscos i les converses que arriben tard a la nit. M'agrada caminar, córrer, observar i deixar que les idees trobin el seu lloc mentre el món continua girant. Escric perquè m'ajuda a entendre'm. Perquè hi ha pensaments que només es deixen atrapar quan els poses negre sobre blanc. I perquè, de vegades, les paraules arriben allà on la veu no sap arribar.
No pretenc donar lliçons a ningú. Només compartir vivències, dubtes, alegries, decepcions, aprenentatges i aquelles petites revelacions que apareixen mentre travessem la vida. Crec que cadascú porta les seves pròpies boires a dins i que, malgrat tot, continuem avançant.
La meva mare deia que el més important era ser bona persona. Amb els anys he entès que tenia raó. Al final, més enllà dels èxits, dels fracassos o dels camins que decidim seguir, el que realment queda és la petjada que deixem en els altres.
Aquest espai neix precisament d'això. De les preguntes que no sempre tenen resposta. Dels silencis que també expliquen històries.
Dels somnis que, malgrat els entrebancs, continuen trobant la manera de fer-se camí entre les boires.
Benvingut a Somnis entre boires
Queda dit.
Comentaris