Quan torna el silenci ...

Durant molt de temps vaig pensar que estava esgotat perquè no sabia què fer. Per viure envoltat de preguntes. Per donar massa voltes a les coses. Per intentar trobar respostes allà on només trobava més dubtes. I durant mesos em vaig repetir que, quan tot estigués més clar, quan deixés de viure entre possibilitats, quan les decisions estiguessin preses, sentiria alleujament. 

Però la realitat ha estat una altra. La incertesa desgasta. Però hi ha una cosa que desgasta encara més: la claredat. Hi ha un moment a la vida en què deixes de buscar respostes i comences a reconèixer veritats. Veritats que feia temps que veies de lluny, veritats amb les quals intentaves negociar, veritats que esperaves que canviessin soles. I quan finalment les acceptes, es fa un silenci estrany. Ja no hi ha lluita. Ja no hi ha soroll. Ja no hi ha tantes preguntes. Només queda allò que és. I, curiosament, és llavors quan apareix el veritable cansament. No el físic, aquest es cura descansant. Parlo d’un altre tipus d’esgotament. El que arriba després de mesos mantenint converses amb tu mateix que ningú no escolta. Després d’intentar entendre emocions que ni tan sols sabies explicar. Després de buscar sentit a coses que potser mai no n’acabaran de tenir del tot. 

Durant tot aquest temps he continuat fent vida normal. Treballant. Somrient. Fent plans. Preguntant als altres com estaven. Complint amb tot allò que s’esperava de mi. Des de fora, probablement, res no semblava gaire diferent. Però per dins intentava que no caigués tot al mateix temps. I durant molt de temps vaig confondre continuar funcionant amb estar bé, però ara entenc que no és el mateix. A vegades continues funcionant perquè encara et queda energia per aguantar. Però arriba un moment en què aquesta energia s’acaba. I no t’ensorres, simplement pares. És llavors quan t’adones de tot el que portaves massa temps sostenint. 

Aquests dies he pensat molt en una cosa. Quan alguna cosa es trenca, gairebé sempre ens preguntem si es podrà arreglar. És una pregunta natural, humana. Però amb el temps he descobert que n’hi ha una de molt més difícil. 

I si es pogués arreglar, però ja no fos el mateix? 

Perquè hi ha coses que es reconstrueixen. Coses que tornen a funcionar. Coses que troben una nova manera d’existir. Però això no vol dir que tornin al lloc on eren. Hi ha esquerdes que desapareixen, i hi ha esquerdes que simplement s’integren. Que deixen de veure’s des de lluny, però passen a formar part de la història. I quan alguna cosa important es trenca, mai no saps ben bé què és el que trobes a faltar. Si allò que has perdut o la persona que eres quan encara ho tenies. 

A vegades tampoc no saps si estàs intentant recuperar alguna cosa real o només el record de com et senties abans que tot canviés. I entre una cosa i l’altra hi ha una distància enorme. Perquè no tot allò que es pot reconstruir torna a despertar el mateix. No tot allò que torna a funcionar torna a fer-te sentir igual. I no tot allò que un dia va ser important està destinat a continuar formant part del teu futur. Acceptar-ho no significa que no hagi estat real. Ni que no hagi significat res. De vegades és precisament perquè va significar tant que costa assumir que ja no ocupa el mateix lloc dins teu. 

Potser per això arriba un moment en què deixes de lluitar. No perquè hagi deixat d’importar. No perquè desaparegui l’afecte. Ni perquè tot es torni indiferent. Sinó perquè entens que hi ha coses que no necessiten una resposta immediata. Necessiten temps, distància, perspectiva i sobretot, honestedat. L’honestedat d’acceptar que no sempre podem tornar al punt de partida. Que hi ha experiències que ens canvien, converses que ens canvien, decisions que ens canvien. I que, després de certs camins, ja no tornem a ser la mateixa persona que els va començar. 

Crec que gran part del meu esgotament ve d’aquí. No només de les decisions, ni només de les seves conseqüències. Ve d’haver intentat durant massa temps entendre-ho tot mentre encara ho estava vivint. D’analitzar cada emoció, cada silenci, cada possibilitat, cada escenari. D’intentar anticipar el dolor, controlar les conseqüències i trobar una manera de no fer mal a ningú. Com si això fos possible, com si existís una sortida en què ningú perdés res. Com si poguéssim prendre decisions difícils sense que alguna cosa dins nostre en pagués el preu. 

I arriba un moment en què l’ànima també es cansa. No està trista. No està derrotada. Està esgotada. Esgotada de pensar, d’explicar-se, de justificar-se, de buscar certeses allà on només hi ha matisos. D’intentar sostenir realitats que ja no poden continuar exactament com abans. Potser el més difícil de tot plegat és comprendre que hi ha moments en què la vida deixa de preguntar-te què vols i comença a preguntar-te qui ets. 

I aquesta és una pregunta molt més difícil. 

Perquè ja no parla només del futur. Parla de veritat, d’identitat, de coherència, d’acceptar allò que descobreixes de tu mateix, fins i tot quan no t’agrada. D’assumir que pots equivocar-te, que pots fer mal, que pots perdre’t. I que, malgrat tot, també pots decidir deixar de fugir i començar a mirar-te amb honestedat. 

Durant molt de temps he volgut arribar. Arribar a una conclusió, a una resposta definitiva, a aquell lloc on tot encaixa i tot torna a tenir sentit. Però potser aquest lloc no existeix. O potser no apareix quan el busquem. Potser apareix quan deixem de perseguir-lo. Per primera vegada en molt de temps no sento la necessitat de resoldre-ho tot. No necessito saber com acaba cada història. No necessito tenir una resposta per a cada pregunta. No necessito controlar allò que encara no ha passat. Només necessito continuar. Continuar caminant. Continuar sent honest amb mi mateix. Continuar escoltant allò que durant massa temps he intentat tapar amb soroll. 

Perquè hi ha silencis que no estan buits. Hi ha silencis que no venen a tancar històries. Venen a ajudar-nos a entendre-les. Hi ha silencis que arriben quan finalment deixes de discutir amb la realitat. Quan ja has dit tot allò que necessitaves dir. Quan deixes de perseguir explicacions. Quan acceptes que hi ha respostes que només apareixen amb el temps. I quan aprens a escoltar aquests silencis, t’adones que feia molt temps que intentaven explicar-te alguna cosa. 

Potser la vida va una mica d’això. De continuar. Fins i tot quan no tens clar el destí. Fins i tot quan encara queden preguntes sense resposta. Fins i tot quan hi ha parts de tu que encara intenten entendre. Continuar. No perquè ja ho tinguis tot clar. No perquè sàpigues com acabarà. Sinó perquè quedar-te quiet, esperant una certesa absoluta, també és una manera de perdre’t. 

I potser el més important no és saber cap on anem, sinó tenir el coratge de continuar mentre ho descobrim.